“El món necessita més amor, la força que ho mou tot”

Paula Santolalla – Barcelona.

Diuen que en entrar a una llibreria, tu no esculls el llibre. Ell ho fa amb tu. La Rosina de ben petita somiava amb ser veterinària, però un dia, al saló de l’ensenyament, la carrera per esdevenir educadora social la va escollir. “El meu caràcter encaixava amb aquesta feina”, afirma. Els càlculs i la ciència necessaris per ser veterinària que tan poc li agradaven van quedar en un segon pla per sempre.

La Marina, en canvi, somiava amb ser cantant. I encara avui dia compagina els seus dots artístics-musicals amb ajudar els més vulnerables. Sempre va dubtar de si dedicar-se al complet a la música, o no, però avui, se sent satisfeta de ser treballadora social.

Ens reunim a les oficines de la Fundació Hàbitat3 on treballen i els hi pregunto per la diferència entre ser educadora i treballadora social. M’expliquen que una educadora social està més present físicament en el dia a dia de la persona a qui ajuden. A diferència de la treballadora social que, en certa manera, hi està però des de la distància. “Fem xarxa amb altres entitats i serveis socials i gestionem la burocràcia”, aclareix la Marina.

Ambdues coincideixen en el fet que, més enllà dels seus estudis, l’important a les seves feines és tenir sentit comú, bones eines de gestió, empatia, saber relativitzar i acompanyar els altres. Que això, per molt que t’ho ensenyin, ha de néixer d’un mateix.

Quines són les vostres tasques dins la fundació?

Rosina (educadora social): Fem un pla de treball amb uns objectius que es pacten amb l’usuari i poc a poc els anem treballant.

Ajudem molt en la vinculació amb altres serveis que necessita cada usuari. Potenciem molt que vagin a salut mental, en els casos necessaris, que segueixin rutines mèdiques, que es vinculin als serveis socials. Fins i tot treballem la vinculació amb l’escola o institut. També intentem trobar les vivències que han fet que la persona hagi arribat a aquesta situació. Per molt que costi de creure, no és gairebé mai per diners sinó que els pocs diners que tenen ara són la conseqüència d’haver-se trobat en una situació difícil amb anterioritat.

Marina (treballadora social): Fem xarxa. Treballem molt amb treball social. Tothom posa el seu gra de sorra, sumant-se a la voluntat de l’usuari, perquè tot tiri endavant. Formem tots un engranatge.

Coincideixen en què la seva feina és de tot menys rutinaria. I els hi agrada que sigui així.

R: M’agrada que sigui una fundació petita i el perfil d’usuaris sigui tan divers. Tractem desde malalties mentals i cròniques, fins a temes de gènere i immigració… De tot. És un dia a dia molt dinàmic, et deixen fer l’agenda com tu vols, les visites, les reunions. No és una feina rutinària i a nivell d’intervenció tens moltes possibilitats.

La Marina també està contenta amb que cada dia sigui diferent. “Avui, per exemple, tenia el meu dia planificat però han ocupat un pis i he hagut d’anar”, puntualitza.

Què és allò que acostuma a costar més a les persones a qui ajudeu?

R i M: Sobretot la gestió emocional. En segon terme, la gestió de l’economia.

Quants habitatges gestioneu cadascuna?

R: uns 50. I com a mínim hi viuen 4 persones per habitatge.

M: 60. Hi ha un pis on hi viuen 10 persones, varies generacions d’una mateixa família.

Quin és el perfil de família que es repeteix més?

R i M: Les famílies monomarentals amb fills a càrrec.

La societat no està pensada perquè qualsevol dona, sola, pugui mantenir un lloguer i conciliar una jornada completa amb horari escolar. Es troben desbordades. A més, per poc que rasquis, sempre són violència de gènere. Per això és tan important l’acompanyament emocional que comentàvem.

Hi ha una inserció laboral-social en la societat gràcies a la feina que feu? Aconsegueixen deixar els programes i ser autònoms?

R: En alguns casos, quan arriben a situacions complicades per temes molt puntuals com immigració o perquè ha quebrat un negoci, tornen a la vida normal amb la nostra ajuda. Però la realitat és que hi ha molt pocs casos d’èxit.

Per què costa tant?

R: A nivell laboral accedeixen a unes feines molt precàries i tot i que aconsegueixin els ingressos només pels requisits que et demanen a l’hora de llogar un pis, ja no opten a demanar-los. Mai no poden sortir de la roda perquè acostumen a ser famílies on només tenen un sou que sustenti el pis, i on el contracte és temporal, o no és fixe…

Aclareixen també que als programes el nombre d’ immigrants representa un 60% perquè tenen menys xarxa però que també hi ha molts espanyols, un 40% del total.

Els hi demano que m’expliquin algun cas d’èxit de famílies que hagin sortit dels programes. La Rosina, que porta dos anys treballant a la Fundació, m’explica el cas d’una família que van obrir un forn de pa tots junts: el pare, la mare, els dos fills majors d’edat, les parelles dels fills… Tots van sumar esforços. Els hi va anar suficientment bé com per deixar el pis d’Hàbitat3.

La Marina encara no ha viscut cap cas, porta pocs mesos a la Fundació, però de tots els casos que porta ara, assegura que com a molt 2 de les 60 famílies que porta sembla que podran ensortir-se’n.

Les dues estan d’acord: “La crisis derivada de la covid-19 ho ha empitjorat tot. Moltes de les persones dels programes treballaven netejant hotels o a la hosteleria i han hagut de plegar”.

Doneu-me solucions davant d’aquesta crisis…

R: a nivell d’habitatge regularia el lloguer. Fa anys una família podia viure per 500€ a un pis. Actualment per 500€ llogues un estudi o una habitació. És molt difícil accedir a una vivenda.

Per això, si pogués, crearia també una assegurança de lloguer per avalar aquelles famílies que tinguin només un sou o contractes temporals… Faria una assegurança que pogués cobrir algun mes de lloguer en cas de que la feina s’acabés.

M: no hauríem de destinar més d’un 30% del nostre sou a la vivenda. A d’altres països, com Holanda, Noruega, Àustria, no deixen que s’arribi a aquesta situació.

Què necessita el món per vosaltres?

R: Aturar el canvi climàtic, rebre una bona educació i polítiques econòmiques per les grans fortunes. Que una persona no pugui guanyar més d’un milió l’any.

M: Necessitem més justicia, menys desigualtats. Més polítiques socials i menys corrupció. En general, el món necessita més amor, al cap i a la fi, és la força que ho mou tot.

Què us dona esperança?

M: poder sóc massa optimista però l’amor em dóna esperança, l’art. Que tothom pugui trobar la seva forma d’alliberar-se. La llibertat en sí mateixa.

R: els esforços dels altres. La gent que anem a les manifestacions, que lluiten pel canvi climàtic…

I el millor regal que ens podem fer? A nosaltres mateixos i com a societat?

R: Una bona educació per aconseguir persones millors gestionades a nivell emocional que puguin educar els fills de forma equilibrada. Així podríem construir una societat millor.

M: Estic d’acord. Una bona educació.

Quin és el granet de sorra diferent que aporta Hàbitat3 a la societat?

R: no hi ha cap altra fundació que faci el que fem. Ninguna capta pisos del mercat privat per oferir-los per lloguer social.

Com veieu el futur de la Fundació Hàbitat3?

R i M: Mentre hi hagi desallotjaments… hi haurà feina. Seguirà creixent. I mentre no es reguli el preu de lloguer ni els requisits per accedir-hi no podrem deixar anar families així que seguirà creixent i creixent, malauradament.

Què us endueu del vostre dia a dia amb aquestes persones?

R: com a sensació general, tot i que pugui sonar frívol, m’emporto que he tingut molta sort a la vida.

M: La feina que fem et fa ser conscient del que tens. Si no estàs vinculat al sector social tot això et queda lluny. Hi ha gent que quan els hi expliques situacions del nostre dia a dia a la feina et diuen “No,no,no…calla. No vull sentir-les. Se’m posen els pèls de punta només de que m’estiguis explicant això” però és una realitat. També aprenc de la seva gran resiliència.

Treballen diàriament, colze amb colze, amb la ràbia i frustració dels inquilins. I els ajuden a reconduir les emocions, a treballar amb l’esgotament, a gestionar-se com a persones perquè un dia puguin ser autònomes… i lliures. No perden l’esperança, que molts d’ells sí han perdut.

Admiro la seva capacitat de deixar els problemes dels altres a un costat. Ho intentem, em diuen. Després d’anys dedicant-se al tercer sector, són conscients de que cadascú és responsable de la seva vida. Que la seva missió és acompanyar i intentar ajudar aquestes persones en tot el possible però… que “ningú no és salvador de ningú”. Em fan recordar allò que va escriure William Ernest Henley dos segles enrere: “Sóc l’amo del meu destí, el capità de la meva ànima.”