Desinstitucionalització: un dret, no un debat

L’any 1987 vaig iniciar la meva trajectòria com a treballadora social en un dels hospitals psiquiàtrics de Sant Boi de Llobregat. Va ser un moment històric, marcat per la reforma psiquiàtrica, que apostava per una mirada integral de la persona. Es començava a parlar de la vinculació amb l’entorn, del suport a les famílies i de la importància de conviure amb la malaltia mental. Es van crear serveis innovadors com hospitals i centres de dia o centres d’atenció primària en salut mental per abordar els trastorns des d’una perspectiva desinstitucionalitzadora.

Aquest canvi va permetre racionalitzar els ingressos psiquiàtrics i reduir-ne la durada, posant el focus en la humanització, la dignificació i l’acompanyament. No va suposar la sortida massiva de pacients dels pavellons de crònics, però s’hi va fer un pas fonamental: es va obrir la mirada cap a una atenció basada en els drets, trencant amb la cultura assistencialista.

Han passat més de 30 anys i encara tenim sobre la taula el repte de fer polítiques socials en clau de desinstitucionalització. Aquest concepte fa referència al tancament de les institucions tradicionals i a la creació de suports comunitaris que fomentin les relacions personals, la inclusió i la participació social. En essència, però, la desinstitucionalització és una qüestió de drets: el dret de qualsevol persona, sigui quina sigui la seva situació, a decidir com, on i amb qui vol viure.

Aquest dret, però, no pot existir de manera aïllada. Per poder decidir, cal tenir opcions. Això implica garantir dos drets essencials i indestriables: El dret a un habitatge digne, adequat a les necessitats de cada persona, accessible, amb una renda assequible i una tinença jurídicament segura i estable; i el dret als suports necessaris per sostenir la vida en aquest habitatge, des de recursos per a persones amb discapacitat o en situació de dependència fins a l’acompanyament per a aquelles en situació de fragilitat psicosocial.

No hi ha una única fórmula vàlida: hi ha persones que prefereixen viure soles, d’altres en companyia; algunes requereixen supervisió constant, mentre que d’altres necessiten un suport més puntual. La clau és escoltar-les i entendre-les; identificar les seves necessitats i fortaleses, oferir-les-hi opcions i acompanyar-les en les seves decisions.

Per aconseguir la desinstitucionalització, necessitem una estratègia política de consens i a llarg termini, amb eines i recursos suficients per fer-la realitat. És imprescindible activar un diàleg i una coordinació efectiva, entre les diferents administracions i entre els diferents departaments d’una mateixa administració: habitatge, acció social i salut han d’anar de la ma.

Hem de poder garantir una interlocució unificada que eviti la fragmentació, la dispersió en l’accés als suports i la generació de desigualtats. Cal un model àgil i coordinat que simplifiqui els processos i garanteixi que qualsevol persona pugui accedir als suports de manera eficient i sense entrebancs. Els drets no haurien de dependre de la capacitat de cada persona per navegar un sistema complex, sinó de la voluntat col·lectiva de fer-los efectius.

Cal, en definitiva, un canvi de paradigma, que passem d’una cultura de serveis a una cultura de suports, que adreci les necessitats específiques de cada persona i que la posi en el centre de les decisions que afecten a la seva vida.

La desinstitucionalització no és una opció, és una responsabilitat col·lectiva per garantir una societat més justa i inclusiva.

Article original publicat a Social.cat