Compartint coneixement i expertesa amb Carme Trilla

Amb l’objectiu de fomentar l’intercanvi de sabers entre l’equip i les persones col·laboradores, des d’Hàbitat3 organitzem periòdicament sessions internes on membres del nostre equip exposen la seva expertesa en àmbits vinculats amb la nostra tasca.

El passat mes de març vam tenir el privilegi d’escoltar Carme Trilla, que va analitzar, amb dades, la situació actual de l’habitatge a Espanya i Catalunya, tot destacant com la manca de prioritats polítiques en aquesta matèria ha contribuït a l’actual dificultat d’accés a un habitatge digne i assequible.

A Hàbitat3 creiem fermament que generar espais d’aprenentatge col·lectiu és fonamental per, entre totes, avançar cap a solucions consensuades. Per això, volem compartir algunes de les reflexions més rellevants que van sorgir durant la sessió.

L’estat del benestar i l’habitatge

Tant la Constitució Espanyola com l’Estatut d’Autonomia de Catalunya reconeixen que tothom té dret a viure en un habitatge digne i adequat. A més, responsabilitzen els governs de garantir les condicions perquè aquest dret sigui una realitat. Això vol dir que l’habitatge no és només una necessitat bàsica, sinó també una peça clau per tenir una vida digna i poder accedir a altres drets essencials.

Les polítiques d’habitatge han de garantir que tothom tingui accés a un lloc on viure, ja que es tracta d’un bé de primera necessitat. Però van més enllà d’això: en un Estat del Benestar, assegurar un habitatge adequat no només significa complir amb aquest dret, sinó també evitar problemes greus com l’impacte en la salut, les dificultats escolars dels infants o una pitjor qualitat de vida. Si no es prenen mesures eficients en habitatge, la resta de polítiques socials perden efectivitat, especialment en els casos de persones que es troben en situació d’exclusió residencial severa.

La infravaloració de la política d’habitatge a Espanya

Aquesta és la teoria. A la pràctica, es pot dir que no hi ha una consciència clara col·lectiva que l’habitatge sigui un pilar fonamental de l’Estat del Benestar. Molts mantenen encara la confiança que el mercat resoldrà la necessitat d’accés a l’habitatge, cosa que ha derivat en una intervenció pública insuficient en aquest àmbit.

Diferents estudis confirmen, però, que el mercat és molt lluny de ser eficient per a aquest propòsit i que la despesa en habitatge és un factor clau en la desigualtat social: l’habitatge és la partida més costosa que suporten les llars espanyoles. Segons l’Enquesta de Pressupostos Familiars, la despesa en habitatge va suposar l’any 2023, el 31,8% de la despesa mitjana de les famílies, mentre que la despesa en salut i educació, altres pilars de l’Estat del Benestar, va representar el 3,8% i l’1,5% respectivament.

Si observem l’evolució des del 2006, la despesa en habitatge ha estat la que més ha crescut, passant del 25% el 2006 al 31,8% el 2023, mentre que altres partides de despesa han estat estables o fins i tot han disminuït.

Aquest cost elevat de l’habitatge no és perquè l’educació o la salut siguin serveis barats, sinó que compten amb uns sistemes i uns ajuts públics que permeten garantir-los per a la gran majoria de la població, siguin quins siguin els seus ingressos. De fet, no s’explicaria el baix cost familiar en ensenyament si no disposéssim d’un sistema públic d’ensenyament que absorbeix el 4,93% del PIB, com tampoc s’explicaria el baix cost de la salut si no tinguéssim un potent sistema de sanitat pública que suposa el 7,85% del PIB. En canvi, el pressupost públic en habitatge l’any 2022 no assolia ni tan sols el 0,2% del PIB.

L’habitatge continua depenent majoritàriament de l’oferta i el mercat privat, sense una intervenció suficient que n’asseguri l’assequibilitat ja no per a tothom, sinó ni tan sols per als que tenen menys recursos per accedir a aquest servei.

Habitatge, element determinant de desigualtat social

El concepte d’habitatge assequible es refereix a la relació entre el cost de l’habitatge i els ingressos de la llar. Es considera que hi ha un sobreesforç quan la despesa en habitatge supera el 30% dels ingressos, o el 40% si s’hi inclouen subministraments bàsics com electricitat, aigua i gas.

Com s’ha vist, de mitjana, les llars espanyoles destinen un 31,8% dels ingressos a l’habitatge. Tot i això, aquest percentatge augmenta significativament a les llars amb menors ingressos: aquelles amb menys de 500€ al mes destinen el 48,5% dels seus ingressos a l’habitatge, i les llars amb ingressos entre 500€ i 1.000€, un 44,6%. En contrast, les llars amb més ingressos dediquen un percentatge menor a aquesta despesa.

Aquestes dades evidencien que l’exclusió residencial és una realitat que afecta especialment les persones en situació de més vulnerabilitat.

La resposta del Tercer Sector a la provisió d’habitatge

Per fer front a aquesta greu dificultat d’assequibilitat a l’habitatge per a una part important de la població, especialment la més vulnerable, el parc d’habitatge social a Catalunya és insuficient i només representa el 2% del total d’habitatges principals, enfront del 15% de la mitjana europea. Per assolir aquest estàndard, caldria incrementar el parc de lloguer social en 230.000 habitatges, objectiu molt ambiciós i de molt difícil consecució a curt o mitjà termini.

Davant d’aquesta situació, el sector sense ànim de lucre s’ha anat implicant en les estratègies d’habitatge social desenvolupant models innovadors complementaris de l’activitat pública i amb més atenció de proximitat a les persones. La Fundació Hàbitat3, en som un exemple.

Els habitatges socials gestionats pel conjunt de les fundacions del Tercer Sector social de Catalunya assoleixen avui una xifra al voltant de les 5000, el que suposa aproximadament un 10% del total del parc social de Catalunya. És per això, que creiem que cal  potenciar el rol del Tercer Sector social com a braç executor i gestor de polítiques públiques i socials en matèria d’habitatge i reforçar el suport a les entitats socials que fem l’acompanyament a aquestes persones.

Per Carme Trilla, per actuar d’una forma decidida contra l’exclusió social residencial calen polítiques de consens i a llarg termini, i tenir en compte a totes les parts implicades. Les dades són clares i no podem deixar ningú enrere.